Esguards

Alçar-se de bon de matí sempre costa. Sobretot si fa fred. En veritat, no ens hauríem de llevar del llit fins que el sol no començara a escalfar, encara que siga una mica. A l’estiu el problema és molt menor, fins i tot, el contrari. La frescor de les primeres hores revitalitza el cos que, per moments, se sent tonificat, un poc més lleuger i en una certa armonia amb el que l’envolta. Ara ja som al setembre i el monstre de l’hivern ja s’acosta; i amb ell, el fred. Cada nit ens haurem de soterrar baix un bon grapat de mantes si no volem patir continus calfreds i alçar-nos amb un inquietant mal d’esquena. L’hivern també té els seus atractius. Com el de jugar amb els peus gelats de l’altre. Quin plaer tan senzill. Com resignar-se a no llevar-li els calcetins i acaronar-li els peus, que a eixes hores sempre són suaus com els d’un xiquet i i blancs com la llet. A l’hivern, a l’estiu, i ja posats, també a la primavera i a la tardor, ens hauríem d’agensiar una companya o company de somnis. Ja siga la mateixa o una de diferent cada dia. I és que no es poden transitar paratges tan glaçats sense un mínim de companyia. També és cert que a l’hivern l’escalfor del llit, sobretot de matinada, és especialment acollidora. Un benestar que es trenca quan algú s’ha d’alçar. En els mesos dominats pel fred, però també durant la resta de l’any, sempre tinc presents aquells que han d’abandonar els seus llits en hores tan inhumanes com les sis de la matinada. Quin horror, i quina feina la de les forners. A l’hivern ningú s’hauria d’alçar abans de les vuit. Jo triaria fins i tot les nou menys quart com l’hora adient per abandonar el llit. No seríem tots més feliços? I és que a la fi supose que el que em passa és que l’estiu s’acaba, s’apropa l’hivern, i la veritat, no tinc gens de ganes.

 

Daniel Martín