Esguards

La idea formigueja pel teu cap i desitges contindre-la, ja se'n sap, la vergonya, però s'esmicola per un clevill i desemboca en el teu rostre on ja no pots parar-la. Et dibuixa un somriure que intentes dissimular quan és massa tard. Passat el moment inicial, dubtes i l'abandones; la por al fracàs, el pes de la desgana. Dies després, quan ja t'havies oblidat d'ella, et sorprén i et preguntes, per què no? Un dels moments clau arriba quan l'expliqués a algú. Esperes veredicte. Tems no sorpendre, aspires d'amagat, amb la felicitació. Dies després caldrà posar-se mans a la feina. Serà costós, llarg, pesat, potser el més difícil. L'abandó et seduirà inclement, t'oferirà qualsevol excusa com una armadura impenetrable davant les preguntes inquisitòries. Envejaràs aquells que van a la platja, al cinema o a fer-se un café. Eixe és el moment clau. Tu estàs engabiat, submergit baix una muntanya de feines que et sobrepassen. Has de triar, ser pacient, pensar a les llargues. Vindran les presses, el cansament. Finalment, una nit, quasi sense adonar-te, sense èpica, hauràs acabat. Agradarà? Tindrà èxit? Tan sé val, aquell somriure primigeni haurà reaparegut en el teu rostre. Ja has vençut, ets feliç.

 

Daniel Martín